Article d’Ángel Guillén publicat a l’edició d’ El 9 Nou del 9 d’octubre.

L’aigua de la forta tempesta que va castigar la Garriga el passat 22 de setembre ha fet que tornin a sortir a la superfície els problemes d’inundacions que tenim al nostre municipi. Si bé és cert que va caure una quantitat d’aigua descomunal, també és cert que, dels molts llocs afectats, n’hi ha tres que destaquen per la seva gravetat i que afecten els mateixos veïns de sempre, ja que allà sempre hi plou sobre mullat: el tram sud del carrer Banys, la Carretera Nova –entre el carrer Satèl·lits i la cruïlla amb el carrer Banys– i l’escola Els Pinetons.

En els casos del carrer Banys i la Carretera Nova, tenim un problema estructural de clavegueram quan les pluges són molt intenses, que no pot canalitzar adequadament tota l’aigua que baixa carrer avall des de Can Violí pas-sant pel Passeig i els carrers perpendiculars (Rosselló, Ametlla o Vinyals) i que desemboca en el tram on vam veure els pitjors episodis d’inundacions, amb garatges, llars i negocis negats d’aigua. Això no és nou, ho arrosseguem de fa molts anys.

Molts anys fa també que duren les inundacions a l’escola Els Pinetons. És la segona escola pública amb més alumnes de la Garriga i és l’escola que més mira al cel quan aquest amenaça descàrrega. No en va, són molts els episodis que l’escola sembla un vaixell a punt d’enfonsar-se. Des de Ciutadans (Cs), fa dos anys que cada tardor reclamem solucions per a l’escola. Ho vam fer l’octubre de 2018, amb el govern Budó, i ho vam fer el setembre i l’octubre de 2019, amb el govern Castellà. Els regidors encarregats de buscar-hi una solució en els diferents governs –el senyor Esteban, abans i la senyora Marrodan, ara– sempre ens han respost que s’hi anava a actuar d’una manera o una altra, a banda de donar-nos un exhaustiu diagnòstic dels problemes d’Els Pinetons. Actuar, s’hi ha actuat, però cert és també que amb èxit escàs.

Tenim, doncs, molt ben definits els diagnòstics. Diagnòstics que han estat tractats amb medicació, tot creient que no era necessari acudir a la cirurgia quan tot indica que la cirurgia –per costosa que sigui– és imprescindible, i ara cal que els cirurgians actuïn i operin.

En aquest sentit és perquè des de Cs vam presentar un prec a l’últim ple en què no buscàvem culpables de la situació sinó que preteníem –i pretenem– buscar solucions definitives per a aquests problemes. La ciutadania de la Garriga, sobretot les famílies més afectades pels desastres ocasionats de l’aiguat del 22 de setembre, no entendrien que els seus polítics locals es tirin ara els plats pel cap en lloc d’agafar el toro per les banyes i no parin fins a aconseguir l’objectiu. Tenim un deute amb aquesta gent, als qui ja no podem treure els maldecaps que han patit, però sí que els hem de procurar que no hi tornin.

És evident que l’Ajuntament no té els recursos econòmics per resoldre els problemes de les inundacions. S’ha de dir, tornant al símil, que l’Ajuntament té per pagar medicaments però no per a la cirurgia que s’ha d’aplicar. En breu –sembla– es farà una intervenció al clavegueram més afectat, però és un remei parcial perquè la solució integral val molt més que els 300.000 euros que es van a invertir gràcies a un crèdit bancari.

La solució passa per aconseguir finançament i sobretot la intervenció d’entitats supramunicipals, com la Diputació i la Generalitat, per aplicar cirurgia d’una vegada per totes. De la Generalitat, un n’espera una altra cosa ben diferent de la que, per exemple, va oferir-nos l’endemà del temporal el delegat del govern Juli Fernàndez –l’únic alt càrrec de la Generalitat que va aparèixer a la Garriga interessant-se pel que havia passat; ni consellers ni conselleres ni el president no van donar senyals de vida– i que pràcticament va consistir que la Generalitat fes de gestoria, ajudant els nostres veïns en la tramitació dels danys produïts amb les companyies d’assegurances. Un ciutadà de la Garriga espera alguna cosa més de la Generalitat. De fet, pel que fa a les ajudes de la Generalitat, als garriguencs i garriguenques sembla que els plou també sobre mullat ja que, en els pitjors moments de la crisi de la Covid-19, l’aportació econòmica i de material de la Generalitat va ser zero, com així ho va reconèixer l’alcaldessa, Dolors Castellà, en el ple municipal del mes de juny quan des de Cs li vam preguntar al respecte de la qüestió.

Tornant a l’escola Els Pinetons: es fa imprescindible el compromís del conseller Bargalló i instem ERC que el convidi perquè conegui de primera mà que una escola de la Garriga, en ple segle XXI, és gairebé un colador cada cop que plou. Però no podem esperar gaire més. És descoratjador escoltar aquesta mateixa setmana al director dels Serveis Territorials d’Educació, Pere Masó, dient que el Departament “encarregarà un estudi per poder discernir quin és el problema amb les inundacions”. S’encarregarà? Però és que no saben encara què dimonis passa amb aquesta escola, on la setmana que ve o la següent, si hi ha un nou episodi de pluges intenses, la seva comunitat educativa tornarà a patir? Entre que s’encarrega l’estudi, s’estudia i s’actua, Els Pinetons pot haver-se inundat vagi vostè a saber quantes vegades més! Amb un agreujant preocupant: l’estat de l’estructura de l’escola. Tanta aigua a parets, sostres, terres… pot ocasionar una desgràcia, ja que ja han tingut episodis de despreniments en alguna ocasió que afortunadament no han produït danys personals. S’ha d’actuar ara. Demà, millor que no pas demà passat. No ens podem permetre perdre temps a trami-tar informes que poden trigar setmanes o mesos. Com a Ajuntament, hem de trucar cada dia al Departament d’Ensenyament si és necessari.

Jo no vull acabar la meva vida política el 2023 sense haver contribuït –al costat dels meus 16 companys de ple– perquè, d’una vegada per totes, els meus veïns de les zones més afectades pels episodis d’inundacions i la comunitat educativa de l’escola Els Pinetons tinguin resolts d’una vegada per totes aquests problemes. Fa massa temps que són orfes. És un deure moral dels polítics de la Garriga que no se sentin sols i això només ho aconseguirem –insisteixo– amb fets i no paraules, amb cirurgia i no amb mesures pal·liatives